Mòdul 2: PEDAGOGIES FEMINISTES

Si heu escollit reflexionar sobre les PEDAGOGIES FEMINISTES, aquest és l'espai on compartir les reflexions que surtin de l'exercici!

Per si no ha quedat clar, o hi ha confusions, la idea d'aquest segon mòdul és:

1. Enviar la reflexió a la vostra mentora (1a setmana)
2. Compartir-la aquí sota (1a setmana)
3. Omplir el banc de recursos col·laboratiu que farem en aquest padlet! (2a setmana): https://padlet.com/formacioesberla/50egm94dmyaz

Hola!

He escollit els objectius de “visibilitzar i anomenar la diversitat i violències”, centrat a les educadores, i “potenciar l’apoderament” en els infants. M’he centrat en l’escola lliure on vaig un dia a la setmana, amb infants de 3 a 7 anys.

1. El primer objectiu l’he escollit perquè crec que es cert que tendim a “normalitzar” quan en realitat estem invisibilitzant, no dient, no parlant de coses que potser necessiten ser explicitades. Quan diem que normalitzem i no en parlem, partim de la creença que ja no hi ha opressions, perque nosaltres som molt oberts, i no es cert. Per molt que nosaltres no ens creiem opressors, la situaciò és la que és, els col·lectius encara necessiten estar visibilitzats i les violències, que existeixen, destacades i tractades.

I sobre tot, el punt clau que treballaria a l’equip es que sovint creiem que nomès hem de encarar el problema quan hi ha una clara exclusiò o conflicte clar, però hem de tenir conciència de com perpetuem amb els nostres comentaris la normativitat heterosexual -ja tens xicot?-, tradicional/patriarcal -has de tenir parella, fills…-...i en general del poc que visibilitzem la diversitat amb els nostres comentaris, marcant unes fortes expectatives nromatives.

És necessaria una constant autoreflexió, personal i de grup, amb l’equip. Tinc por de reproduir alguns d’aquests estereotips, transmetre expectatives pel fet de no reflexionar-hi, totes aquelles que he sentit com ha dona, des de nena, i m’han limitat tant. O de no adonar-me d’algunes violències, pel fet que siguin sovint minimitzades i estem acostumats -som bromes, es un sobrenom entre amics, es nomès un conte tradicional…-

Per això veig necessària una autoreflexiò, cada cop més acurada, de tots aquests punts. I no es suficient que sigui només personal i aillada, crec necessari treballar-ho com a grup, tant amb les educadores com amb els infants. Ajudar-nos entre les educadores, comentant, reflexionant conjuntament sobre allò que s’ha dit, sobre com pot repercutir en els infants. És important la forma de dir-nos-ho, i seria bò que fos un treball que totes sabem que estem fent i que ho podem compartir -per a què no s'interpretin com a judicis-. Amb els infants, també, relfexionar i ajudar a què reflexionin sobre els seus comentaris i la seva repercusió en els altres.

2. Cuant al segon objectiu, acompanyar en l’apoderament, tot i que l’he enfocat cap als infants, consider-ho necessari també treballar-ho o tenir-ne conciència primer les educadores. I alhora, continuar un treball personal d’apoderament.

Amb els infants, observar, detectar i acompanyar posant ènfasi en la seva reflexió i conciència, ajudar a reforçar la veu d’aquells que no la tenen o no senten que la tenen. Tot això tenint sempre cura de què s’està ajudant a reforçar la seva autoestima, i no fer-los depenents de la nostra presència per a aconseguir tenir veu. M’agradaria tenir més recursos sobre com poder fer aquest acompanyament.

Alhora, és necessària també una autoreflexiò constant per a no caure jo mateixa en perpetuar aquesta diferencia de ‘poder’, donant més veu, credibilitat, força a aquelles persones que ja la tenen, pel fet mateix que s’expressen amb més seguretat, contundència, freqüència, etc. Fer un enforç per acompanyar en aquest procès sense treure tampoc més veu a ningú, que ja la té, per a donar-li a un altre – no som dictadors- , però més treballant l’autoestima -i alhotra respectant i valorant les diferents personalitats, per exemple qui sigui introvertit!!!-

Trobo que la forma d'interactuar amb els infants que tenen a l'escoleta, centrada en conectar amb les pròpies necessitats del moment, ja ajuden molt en aquest apoderament - Què necessites?, A tú et sembla bé això?
Ho parlem?, Hi estàs d'acord amb ell?, Has dit que no vols fer això, oi?, Vols expressar-li com et sents?, sembla que no t'ha entès, li pots repetir? Volies dir-li alguna cosa? T'has quedat amb ganes de fer/dir alguna cosa?, etc.- No sé si s'entèn gaire fora de context, però acompanyant als infants amb aquestes preguntes i comentaris, després d'una observaciò de les situacions i necessitats que creiem que tenen, considero que aprenen a expressar què volen i entenen que és important allò que vulguin dir, que tenen dret a expressar-ho als altres.

Bé, tot plegat em sembla bastant complex, espero haver-me explicat, i m'encantaria tenir més recursos sobre com poder fer aquest acompanyament

Marina

Hola !!!

Els objectius que reflexionaré seran: Adquirir una mirada interseccional (pel grup d’educadors) i evitar una mirada colonitzadora i potenciar l’autocrítica (pel grup de joves) . He escollit aquest dos objectius ja que són els que veig més adequats per l’espai educatiu on treballo, ja que es amb joves nou vinguts i són joves de diferents nacionalitats i cultures.

1. Adquirir una mirada interseccional (feminismes negres i post-colonials)
He escollit aquest objectiu, perquè crec que és molt important pel grup de joves amb el que estic, que no només són joves, sinó que tenen més factors de vulnerabilitat (dones, joves, immigrants, musulmans, noia, l’idioma,... ) i tots aquests factors s’han de tenir en compte per poder fer un millor acompanyament i treball amb el jove.
El meu gènere en aquest objectiu, el fet de ser dona, no crec que afecti de forma negativa, ja que el que faig és ser una persona que escolta, que compren, sensible,... El que pot xocar és que arribi a ser assistencialista i no doni eines, sinó que acabi fent les coses jo per l’altra persona. Crec que la meva manera actual de veure el jove és com immigrant i a les noies com dona i immigrant, però la mirada interseccional es necessària perquè hi ha molt més, són joves, dones, immigrants, amb un handicap amb la llengua, amb la família separada,... tot això s’ha de poder abordar i aquesta mirada és molt necessari per poder fer un bon acompanyament al jove.
Per poder assolir aquest objectiu, crec que el que haig de fer es observar i escoltar. Observar el jove d’una manera global, interaccionar-los, o sigui, mirar tots els factors de vulnerabilitat, però observant i tenir-los en compte a l’hora de l’acompanyament i de proposar un pla de treball amb el jove i saber que són factors que poden ser un impediment en el seu dia a dia.
El que podria fer es observar al jove, donar un espai de confiança per tal de poder parlar i si ell ho necessita poder tractar algun tema i escoltar.

2. Evitar una mirada colonitzadora i potenciar l’autocrítica (feminisme islàmic i feminisme negres)
He escollit aquest objectiu perquè el grup de joves on estic hi ha vàries cultures, la més predominant és la musulmana i per això crec que aquest objectiu és molt important, perquè s’ha de conèixer i respectar les cultures i no imposar, perquè la nostra visió i la nostra forma de fer i pensar es a partir de la nostra cultura i quan treballes amb altres has de tenir en compte que no tot és igual i que has d’escoltar i respectar i mai imposar. I com educadora sempre actuo des de la meva cultura i des de la meva visió de dona i és molt diferent dona, blanca i europea que dona, musulmana, immigrant.  
Per poder assolir aquest objectiu, crec que el que haig de fer es pensar abans de parlar, ja que moltes vegades parlo i contesto els joves sense pensar molt bé el que estic dient, i potser sense donar-me compte estic dient alguna cosa que està molestant a la seva cultura. El que també crec que és important fer com professional és saber sobre la cultura, informar-se, llegir, parlar amb les mateixes joves, ja que quan saps sobre una cosa es molt més fàcil. I el més important respectar i no imposar.
Per treballar aquest objectiu amb els joves, crec que el que faria seria treballar les cultures (ja que en el grup on estic hi ha més d’una cultura) que cadascú expliques la seva, que poguessin fer preguntes. Que tots els joves fossin coneixedors de les diferents cultures que ens envoltes i que no són totes iguals, que tenim diferencies, però que en tot moment hem de respectar aquestes diferències, ja que a vegades el que no és “normal” per nosaltres ens dóna por i el rebutgem. Si els joves són coneixedors de les cultures que els envolten, les podran respectar dins del grup i després en el seu dia a dia.

Noemí

Per treballar amb l'equip d'educadores escolliria l'objectiu d'explorar la diferència i essència sexual i repensar el model de feminitat, coneixent més sobre el feminisme de la diferència. L'equip treballa amb perspectiva de gènere i diria que té en compte en certa manera tots els objectius de les pedagogies feministes, però ara s'està plantejant aquest: el col·lectiu amb el que es treballa (el jovent extutelat) té un biax de sexe clar (hi ha molts més nois que noies, en bona part pels joves que migren no acompanyats), fa un temps que es va mirar de presentar els projectes de manera que les noies també s'hi sentissin incloses. Ara ens trobem que, tot i l'esforç fet, no hi ha participació de noies als espais grupals i s'està començant a plantejar la possibilitat de segregar els espais per tal de donar resposta als aspectes diferents que unes i altres busquen.
Potser per la meva vivència una mica transgènere generalment m'ha costat trobar el sentit dels espais segregats, però en aquest cas és totalment necessari per facilitar que les noies també tinguin un espai per compartir amb altres joves. Per tota la carrega cultural, social i en concret de gènere que porta associat el grup de nois seria impossible que ara per ara es poguessin sentir còmodes compartint-ho allà.
La veritat és que em costa plantejar-me potenciar aquest objectiu en la meva relació amb el jovent perquè en el meu interior considero que generar espais diferenciats és necessari amb l'objectiu que puguin arribar a compartir altres espais, més que no per si mateix. Relaciono tot plegat amb evitar una mirada colonitzadora, ja que va molt relacionat amb el fet que bona part dels nois han arribat en els darrers anys, sobretot des del Marroc, i tenen una experiència bastant diferent de l'habitual aquí respecte la relació entre persones de diferent gènere.

Es dona el cas que treballo en l'únic projecte de l'entitat que no està dirigit a jovent extutelat, sino a persones i famílies refugiades i els grups d'acollida amb els quals estableixen una relació de mentoria. El meu dia a dia en contacte amb aquestes persones voluntàries i amb elles m'agradaria aprofundir en l'ètica de la cura. Vam començar el projecte a la tardor plantejant com a àmbits de la mentoria la llengua, la xarxa i la feina, però ben aviat vam veure que no es podia explicar la mentoria i què els demanàvem com a mentores sense incorporar-ne un quart: el suport emocional. És el que dona sentit en gran mesura a la relació que estableixen.
Donar aquesta rellevància al suport emocional i a la cura de l'altra té fonaments a les evidències entorn la mentoria, però a nivell personal ho sento profundament relacionat amb molts aprenentatges i moltes consciències que vaig adquirir durant els primers mesos de ser mare. Com ara la quantitat de xarxa de cures que m'estava sostenint i m'havia sostingut des d'abans de néixer.
Incorporar més en el meu quotidià el “què necessites?” crec que m'aproparà més a aquest objectiu. Per potenciar-lo en els grups d'acollida considero que és clau ajudar-los a prendre consciència de la rellevància que té per la persona mentorada sentir que algú té cura d'ella, pensa a escriure-la quan no es troba bé, parteix d'allò que demana per proposar una activitat o altra, etc.

Sóc professor d’Animació Sociocultural i Turística i per tant pensaré l’exercici des d’aquí, què és on tinc el meu cos. Recordo que és un Cicle Formatiu de Grau Superior i per tant l’alumnat és major d’edat. Sempre he volgut portar molts elements de l’educació informal a l’aula i m’he adonat que les diferències són gairebé insalvables. Però… si les diferències entre l’aprenentatge formal i l'informal són gairebé insalvables ... Podem treballar-des-del-gairebé. Amb el trasllat d’elements de l’educació no formal, he tingut menys problemes… Però escriure des-del-gairebé

I ho tinc claríssim, la intervenció socioeducativa mai és neutra. I malament anem quan es vol disfressar de neutral.

I arribem a la segona setmana, i pum! Un tema que em (pre)ocupava, con fer la meva tasca pedagògica d’una manera obertament feminista. Gràcies.

I trio un bloc, el de les pedagogies feministes, i dos objectius (sense oblidar cap dels altres), Repensar el model de masculinitat hegemònic, per treballar a l’aula (els grups cada vegada venen més durs en aquest sentit) i Donar valor al feminisme i desmentir els seus mites, per al grup d’educadores.

Penso com el meu gènere influencia la meva forma de ser educadora. I reflexiono.

Segurament estic en procés constant de replantejament de la meva masculinitat, i per això, és una qüestió que em preocupa en el meu dia a dia dins l’aula. I veig com es reprodueixen estereotips i comportaments a l’aula, i no m’agrada. Per altra banda, no veig que això millori amb els grups que van arribant, i últimament, això s’explicita en moltes de les activitats centrals del curs. Vull que tothom es replantegi el tema.

El meu replantejament afecta positivament la dinàmica del grup, perquè també explicito aquest replantejament, els privilegis als quals renuncio per fer real aquest canvi. L’alumnat és conscient i m’acompanya, i jo acompanyo a l’alumnat i al grup en aquest canvi. Em sento responsable però moltes persones del grup, també es responsabilitzen. Pensem i repensem els models de feminitat i masculinitat, i transformem les nostres relacions. Això m’afecta i m’agrada que m’afecti. Si la realitat la construïm entre totes, la podem reconstruir, i veiem que l’aula és un bon punt de partida, però només un punt de partida.

Fem activitats, convidem a la resta de l’institut i a “expertes” i models de fora. I traslladem els nostres canvis a tot el que fem. I tot canvia. Jo també. I em radicalitzo, intentant que no es noti, perquè ningú s’espanti, encara que tothom, el grup, l’aula, l’institut cada vegada es fa més feminista. I això no agrada a tothom.

Veig que sembla coherent que amb el pas de curs sembla inevitable arribar al segon objectiu. Amb el grup d’educadores es dona valor al feminisme, i de fet, es reconstrueix el feminisme que ja existia. És radicalitza i provoca canvis, i resistències.

Hola!
El bloc temàtic que he escollit és el de “Pedagogies feministes”. Reflexionaré entorn als objectius de l’apoderament dels col·lectius i persones vulnerables i oprimides, i evitar una mirada colonitzadora i potenciar l’autocrítica. He escollit aquests objectius perquè com a educadora i en el espai educatiu en el que hem trobo són els que hem fan entrar en conflicte amb mi mateixa i em fan qüestionar-me la manera de fer i actuar amb els joves i la meva posició amb el rol d’educadora.
El primer objectiu l’he escollit perquè em sembla que és un dels més importants i un dels que més valor li dono personalment. També en el context i els joves amb els que estic crec que es de vital importància ja que la gran part d’ells estan en situació de vulnerabilitat, porten a sobre una carrega molt forta dels estereotips que se’ls a assignat socialment, així doncs, jo i el equip de companys veiem l’apoderament com un eix clau a treballar per enfortir-los i superar aquests obstacles. El segon objectiu crec que es de gran importància en el meu entorn educatiu i amb els companys també el posem molt en valor, ja que ens trobem amb joves de diferents cultures amb formes de fer i de pensar molt diverses, i sobretot també per les educadores per tal de no caure en l’etnocentrisme i fer una revisió autocrítica.
El meu gènere en torn a l’apoderament es pot veure afectat per la posició i el rol que socialment em col·loca en el punt d’educadora, i a més a més, la condició de ser dona, blanca i no de cap minoria. Per tant, com a educadora, he de desconstruir totes aquestes categories, parlar i relacionar-me de manera horitzontal, “de tu a tu”, trencar amb aquests esquemes de poder que imposen uns prejudicis i estereotips. Alhora d’abordar-ho com educadora crec que es necessari fer-ho des del respecte i una mirada oberta cap a altres cultures, experiències o pensaments, ja que no existeix una única veritat, sinó moltes formes de fer, i totes son bones i correctes. Deixar de centrar-nos en l’altre i en com canviar aquest perquè s’adapti, sinó en la inclusió i posant en valor la seva persona, però per això també em de fer autocrítica constantment per tal de ser conscients de les actituds i expressions, que sense ser conscients, diem i estereotipem.
Per potenciar aquest objectiu amb els joves es necessari una escolta activa i una relació horitzontal. Trencar, també, amb els estereotips dels propis joves que tenen de les educadores com a figures jeràrquica amb una posició “superior” i transmissora de la veritat, ja que en el meu entorn educatiu molts dels joves ens diuen “profe”. Crec que per genera l’apoderament dels joves i superar els estereotips de les dues parts s’han de crear espais de seguretat, confiança, d’escolta i posar en valor les seves idees, opinions, maneres d’expressar-se, el respecte envers un mateix, envers l’altre, així com el material, reforçar i permetre a tots els joves experimentar sobre les diferències i d’enfrontar-se amb les dificultats del dia a dia. En definitiva crear un clima de diàleg, ajuda mútua i solidaritat.

Jo i els objectius pedagògics

Després d’explorar les corrents pedagògiques: feminista, coeducativa i Queer. He decidit triar la pedagogia feminista, per tal de fer aquest treball sobre els objectius pedagògics i la meva visió com a educadora.
L’objectiu pedagògic que s’ha escollit per portar a terme amb el grup d’educadores és:
• Incorporar una “ètica de cura” en l’educació
Aquest objectiu es realitzarà en el centre educatiu de diversitat funcional en el qual treballo, ja que som un equip de professionals de 14 persones i per aquest motiu cal dedicar especial atenció a l’empatia i el respecte entre les companyes. A més a més, comentar que quan hi ha un bon clima d’equip i cura entre nosaltres, sempre estem més actives i contentes per treballar amb les persones ateses.
Pel que fa al gènere femení crec que és molt important treballar aquesta ètica de cura, perquè de vegades hi ha divergències entre les relacions de l’equip. Sovint s’acostuma a dir que les relacions entre les dones acostumen a ser més conflictives pel caràcter que tenim. Crec i afirmo rotundament que això és un prejudici social, perquè des de la meva experiència laboral mai he pogut constatar relacions realment perilloses en l’àmbit laboral. Tot i això, sempre que es treballa en equip s’hauria de tenir aquesta ètica de cura, conèixer les persones i saber actuar sempre amb ètica i companyonia. Com a educadora opino que hauria de ser la primera en lluitar perquè aquest objectiu es complís i hi hagués un clima harmònic entre les companyes.
L’objectiu pedagògic que es vol treballar en el centre amb les persones ateses és:
• Potenciar l’apoderament dels col•lectius i persones vulnerables així com oprimides
He escollit aquest objectiu perquè les persones amb diversitat funcional, socialment sempre han estat definides com a inferiors i acostumen a tenir menys presència en aspectes socials del dia a dia. A més a més, crec que és molt important ensenyar-los i oferir-los recursos d’apoderament, perquè així poden ser més autònoms i augmentar les seves capacitats d’actuar i de participar en la societat actual sense patir discriminacions.
S’ha de treballar aquest objectiu i dedicar-li una atenció igualitària tant pel gènere femení com pel masculí, ja que els dos sempre que hi hagi una diversitat funcional, estan desvalorats en la majoria de casos.
Com a educadora d’aquest àmbit he de potenciar la veritable inclusió d’aquestes persones en el món, és a dir, intentar fer reals les dimensions de presència, autonomia, procés i participació a la comunitat. Les professionals hem d’educar de manera igualitària i solidaria, per no ser les primeres en crear jerarquies o bé desigualtats.